Això és una traducció una mica “lliure” d’aquest post que vaig escriure en anglès.

Vaig plorar d’alegria quan els meus pares em van regalar, amb 18 anys acabats de fer, un regal increible: bitllets d’avió per unir-me a un viatge que uns amics seus havien de fer en furgoneta per Senegal.

Recordo posar-me a plorar inesperadament per mi i per tothom, una cosa inèdita. Els que em coneixen saben que no soc especialment expressiva, i no va caldre una gran feina de lògica per entendre la meva passió per viatjar.

Quan era petita mai vaig anar de vacances amb la família perquè els pares sempre estaven treballant, però vaig tenir la immensa sort que el meu besavi, que era vidu, se m’endugués amb ell de viatge al balneari i de creuer per Europa. Erem una parella interessant. Tinc records boníssims caminant per l’Acropolis d’Atenes en ple agost a 40 graus, patint com mai pujant les carreteres estretíssimes de Portofino, regatejant al Gran Bazar d’Istambul (cosa que faig molt bé). A Sant Petersburg em van donar una mena de pseudo-caviar i em vaig pensar que era la persona més cool del món.

“Però si t’has criat al paradís!” – A vegades em diuen la gent quan s’assabenten que he viscut a Mas Palou des que tinc ús de raó. Però quan ets petita no te n’adones, o jo no me n’adonava. Ja havia pujat mil cops a tots els arbres (el meu preferit era l’eucaliptus), ja m’havia llegit tots els llibres, què més podia fer? Jugar amb l’Anna no era gaire opció perquè quan ella va néixer jo ja tenia set anys. A l’estiu mirava “Sweet Valley High” i “Salvados por la campana” a la tele i evitava haver de regar el jardí, una feina que mai m’ha apassionat.

Quan era adolescent, evidentment només volia sortir. La primera opció de fugida independent va ser un nòvio amb moto, després un nòvio amb cotxe. Jo el que volia era sortir amb les amigues, estar al poble, anar a Barcelona. Eren unes ganes boges d’explorar l’exterior. Després evidentment en el primer segon que em vaig poder treure el carnet ho vaig fer.

Quan vaig anar a la universitat, tot i que passava moltíssim temps adoptada al pis d’uns amics, oficialment encara vivia a Mas Palou.

Durant el curs i als estius treballava (havia fet moltes visites a cellers i moltes classes d’anglès, i ara recordo que la meva primera feina va ser ajudant en una farmàcia) per poder-me pagar alguns viatges i capritxos. Durant un estiu vaig treballar com a au pair en un pobled al sud de Londres amb una família americana estupenda. Un altre estiu vaig treballar com a voluntària a Etiòpia, i una altre a Turquia. I després vaig estar d’intercanvi universitari a Beijing.

Aquells sis mesos a Beijing van ser dels més feliços de la meva vida. Va ser la primera vegada que vaig “viure” en un altre lloc oficialment, i em va encantar. Anava en bici (crec que em va costar 20€, una mica suïcida) pel meu barri de Wudaokou cap a la uni, provant tots els llocs de dumplings que trobava i inhalant l’aire de Beijing que és una meravella.

Sortia cada nit que podia, m’afartava de sushi i menjar coreà. Em van treure un queixal del seny i en una altra ocasió em van posar punts a la barbeta (llarga història). Vaig agafar un tren de més de 24 hores fins a Hong Kong. Em van visitar els pares i l’Anna I vam corroborar que la mare té la tolerància molt baixa pel picant.

Durant un mes vaig fet de motxillera sola pel sud de la Xina, des d’allà vaig agafar un bus cap a Laos molt ben acompanyada per un exèrcit de gallines, i després vaig agafar un altre bus cap a Tailàndia. Evidentment els meus pares no tenien ni idea d’aquesta aventura. No sabia ben bé com explicar que me n’anava a fer un trekking per Shangri-la sense cobertura amb un tio belga amb rastes que acabava de conèixer. Els hi vaig haver d’explicar tot plegat quan em vaig presentar a l’aeroport de Barcelona moreníssima en ple febrer.

Llavors va ser hora d’acabar la universitat. Tot aquest temps estava estudiant Administració i Direcció d’Empreses, cosa que sorprèn a vegades quan ho explico. Doncs bé, a treballar a Goldman Sachs cobrant una pasta? No lo creo. El dia següent de graduar-me vaig agafar una avió altre cop cap a la Xina per donar classes d’anglès durant dos anys amb una ong d’Estats Units. Està clar que entre els meus objectius mai hi ha hagut fer-me rica.

Vaig donar classes en una escola d’un poble rural de Guangdong a 80 preadolescents tots posadets en una mini classe. Va ser una mica dur. Parlava xinès suficient com per moure’m i mig defensar-me però vaig haver d’aprendre’n a marxes forçades perquè ningú parlava anglès. De fet allà hi parlen un dialecte molt diferent del mandarí.

Els nens treballaven després de l’escola a fàbriques i en tallers clandestins. En aquesta part de Guangdong es on es fabricava, i crec que encara es fa, la gran majoria de la roba interior del món. Els sortia més a compte cosir sostenidors que a esforçar-se en estudiar, la competència era increible i de la majoria ningú esperava que poguessin entrar a la universitat, però això ja és un altre tema.

A mi m’interessaven evidentment l’educació i la justícia social, i com que gairebé tots els que treballaven amb mi eren o xinesos o d’Estats Units, em van fer picar la curiositat de provar el sistema educatiu de les “arts liberals” americà. Volia estudiar temes elevats i canviar el món.

Uns mesos després vaig aterrar a Nova York amb els pares encantadíssims que finalment anés a un lloc “proper” amb una adreça que poguessin escriure amb lletres. Vaig tenir la immensa sort (encara ho penso com si em toqués la loteria) que em donessin una beca de la Fundació La Caixa per anar a Columbia University i em vaig posar a tope a estudiar un Màster d’Administració Pública i Desenvolupament Internacional.

Pel que fa a la ciutat, puc dir que mai m’havia sentit que pertanyia en un lloc com quan vaig viure a Nova York. Era com estar a casa. Era l’energia, les ganes, la determinació, el “hustle”. Qualsevol cosa era possible. Van passar moltes coses durant aquells anys i és dificilíssim resumir-ho però sí que puc dir que allà vaig convertir-me en una persona adulta.

Vaig viure a diferents parts de Harlem, vaig fer un munt de feines diferents, vaig estudiar amb gent brillant. Alguns dels meus records preferits són fora del campus meravellós de Columbia: poder tenir entrades a primera fila per la filarmònica a Lincoln Center a preus d’estudiant de riure, queixar-me quan em proposaven plans a Brooklyn, anar al Pride, provar tots els tipus de menjar que podia de cada barri, creuar aquelles muntanyetes de neu gelada i llefiscosa que és esport nacional a l’hivern. Vaig aprendre sobre feminisme, vaig anar-me’n a viure amb el meu nòvio de llavors, vaig viatjar molt pel país i a fora.

M’enganxava l’anonimitat de la ciutat on tot era possible.

Mentre escric això em truca un amic de la uni que vivia a Brasil i que s’ha mudat a Nova York. M’explica que un company de la nova feina americà li comentava que va anar a una casa rural a prop de les vinyes que, sorpresa!, era Mas Palou. El món és un mocador. Aquestes coincidències em passen bastant i m’encanta.

Tornant a la història. Després de Nova York vaig acabar a Madrid treballant per una altra organització educativa. Va ser tot un procés d’adaptació. Vaig haver de desfer les idees interioritzades que casa meva era Nova York. Però va resultar que Madrid és un lloc meravellós que vaig acabar disfrutant “com una enana”. D’alguna manera vaig entendre que Nova York i els Estats Units no eren necessàriament la panacea i el millor i únic lloc on podia ser. Vaig redescobrir la cultura espanyola i em vaig enamorar de Madrid i la seva gent.

Molt aviat ja em van començar a picar les ganes de coses noves i vaig trobar una feina amb Minerva Schools, una universitat molt innovadora en la qual els alumnes aprenen sempre online a través d’una plataforma pròpia, però vivint junts i rotant per 7 ciutats del món. Vaig passar un any entre San Francisco, Seúl (Corea del Sud) i Hyderabad (India).

Amb una alumna i una companya de feina a Hyderabad

Si algú es pregunta per què no vaig acabar treballant amb les Nacions Unides o el Banc Mundial com molts dels meus antics companys de Columbia, és perquè vaig haver d’acceptar que no estic feta per treballar en grans organitzacions amb molta estructura. Sembla que la meva personalitat no és compatible amb la feina d’oficina, els horaris estrictes, seure molta estona en una cadira o que em diguin el que he de fer quan no em queda gaire clar que sigui el millor curs d’acció. De fet, em vaig adonar que realment potser no puc treballar en cap organització i pateixi insubordinació crònica. Hauria estat útil saber-ho abans, però suposo que el que compta és adonar-se’n de l’estil de feines que t’agraden i pots fer bé, i tenir el privilegi de fer-les.

Doncs bé, era a Hyderabad, portava gairebé un any amb Minerva fent col.laboracions, portant oportunitats als alumnes, organitzant tallers i events, connectant persones. El que va passar realment no ho puc explicar bé però una mica va ser com si l’acumulació d’experiències que havia tingut s’aliniés còsmicament i de cop estava claríssim que tornava a casa. Havia treballat al món acadèmic, en organitzacions de desenvolupament internacional, startups, en vendes, consultoria, ong, escoles… Ara havia de fer alguna cosa per a mi i no tenia sentit anar a qualsevol lloc que no fos a casa, Mas Palou, per veure què hi podia fer. En cap moment se’m va ocórrer buscar una feina “de veritat”.

Evidentment això va causar certa commoció entre la meva família i amics. La gent comentava, “Però ja et quedes per sempre?” i era complicat saber què respondre donat el meu historial. Alguns em deien (encara em diuen): “Ja trobaràs alguna cosa!” com consolant-me, com si no tingués sentit deixar la vida que tenia per anar a viure al camp portant unes cases rurals.

Ja fa gairebé dos anys que vaig tornar i no me n’he penedit en cap moment. He tingut força temps per pensar què vol dir tenir èxit, què és l’èxit socialment acceptat, o si l’èxit és una cosa que hem de perseguir. Pots tenir títiols universitaris molt impressionants, una feina que et pagui molts diners, i tot i axí no estar feliç, notar que no acabes d’estar fent el que hauries de fer. Pots escoltar el que et diu “la gent” o el que tu mateix creus, i a vegades s’assemblen i a vegades no.

Personalment m’encanten el món del vi, l’hosteleria i la restauració. Hi ha interacció amb la gent, que tot i que sóc introvertida necessito. És un ritme ràpid, tot canvia, ple de reptes. Hi ha disseny, màrqueting, art. Em permet compartir casa meva, la nostra cultura i el nostre vi amb gent d’aquí i de fora. Després d’aquest temps em queda molt clar que arreu del món semblem molt diferents i tenim algunes tradicions i creences diferents però en el fons a tothom ens emocionen les mateixes coses i ens mouen valors molt similars: compartir amb els altres, ser feliç, sentir-se bé.

En e nostre negoci la gent ens regala la seva possessió més preuada, el temps, i el nostre deure és que passin uns bons dies o una bona estona i surtin més feliços del que van entrar. Al final, el que la gent recorda quan abans de morir són la família i els amics i els bons moments que han passat junts, ningú pensa en les hores que van treballar. Qui pot dir-me que no és una feina clau la que tenim quan la nostra matèria primera és el temps de la gent?

Quan vaig tornar a casa després de gairebe 8 anys va ser amb una perspectiva cambiada. Vaig començar a veure-ho tot de manera molt diferent de quan era aquí. Tot em semblava únic, especial i irrepetible. Estava claríssim que el Penedès, la zona on vivim, és una destinació turística perfecta. Una regió històrica molt propera a Barcelona i al mar, plena de restaurants, mercats, artesans. Segles i segles de tradicions i un potencial increible vitivinícola.

Potser és fàcil de donar aquestes coses per fetes quan les has vist tota la vida però crec que cada vegada més persones reivindiquen el potencial del que tenim aquí, molt a punt de ser descobert.

Tornant al moment que em van regalar una postal amb una girafa als 2 anys i em van dir que me n’anava de viatge a Senegal, crec que el que em va motivar potser no era tant el fet de viatjar com la possibilitat d’una cosa nova i excitant, una experiència.

Ara el que vull continuar fent és facilitar aquestes experiències, intentar aportar el meu gra de sorra a aquesta zona que la gent visita i gaudeix, poder aprendre coses noves, tastar els fruits de la nostra terra. Seure a fora prenent la fresca, fer la sobretaula durant hores, ensenyar a algú que ve de l’altra punta del món a cuinar una cosa nova, pintar una paret, plantar l’hort en família, podar. Aquests són els “temes elevats” que m’interessen.

Blog

Marxar per tornar